Aquí es donde Laia Álvarez deja sus pensamientos, pequeñas reflexiones, canciones que le tocan la fibra sensible... Cosas, en definitiva, que le rondan la cabeza y el corazón. No obstante, este pretende ser un espacio compartido, donde el lector pueda tener también un pequeño espacio donde dejar cuanto quiera dejar.


Empezamos en 3... 2... 1... ¡Ya!

14.2.13

~ Altra història I - La platja

Encara recorde quan la teua mà em va fregar la galta d’una forma plena de timidesa, de tendresa... La mà et tremolava al temps que la separaves de mi.
Els meus ulls no podien llevar-se d’ella, del dits ara acovardits que uns segons abans s’havien aventurat a tocar-me i ara no sabien ben bé què fer. Els teus ulls ni tan sols s’havien donat del que estava passant al final del teu braç, perquè no més feien que mirar els meus.
Vaig alçar la vista, i vaig creuar-me amb la teua mirada. Els teus ulls i, darrere d’ells, tu sencer tractàveu de fugir d’aquell marc. La platja estava deserta, alguns vaixells fondejaven la costa a molta distància de nosaltres, pot ser hi haguera alguna parella al passeig, però estàvem sols... i encara així tractaves de fugir.
Vaig anar darrere de tu i vaig agafar el teu braç amb fermesa. Et parares de sobte, com si amb el tacte de la meua pell es esvaïren totes les teues intencions... ni tan sols vas ser capaç de girar-te a mirar-me. Sense soltar el teu braç, vaig acostar-me a la teua esquena, fins a recolzar el meu pit en ella. Vaig envoltar-te amb els meus braços i mentre els meus dits t’acariciaven amb delicadesa, vaig apropar els meus llavis al teu coll. Vaig xiuxiuejar-te un “T’estimo” molt suau mentre et donava un petó lent, tímid i al temps profund, ple de tendresa... I el feia amb els ulls totalment tancats i el cor plenament obert.

Jo romania recolzada a la teua esquena, gaudint del teu contacte, el teu aroma, sentint la teua respiració que en eixe moment era irregular... Continuava amb els ulls tancats, amb un somriure a la boca evocat per tots els pensaments que s’amuntegaven portant-me imatges de l’amor que tu i jo anàvem a viure.
Passaren uns segons... o uns minuts... o unes hores... fins que, finalment, vas reaccionar. Com si haguessis recobrat de sobte la raó, vas començar a moure’t. Esperava que per fi pegares mitja volta per a mirar-me, però en lloc d’allò, vas agafar els meus braços només per a separar-los del teu cos i lliurar-te del meu contacte.
Prenent distància, vas girar-te fins a enfrontar els meus ulls, uns ulls que miraven recelosos, sense acabar d’entendre què estava passant, perquè en el teu gest no n’hi havia ni una mica de la tendresa que m’havies transmès feia només un moment. I així, mirant-me als ulls, em vas dir: “Laia, es que no t’has donat que no t’estime? Açò no era més que un joc...” I sense afegir una paraula més, et vas anar, deixant-me a mi allí, agenollada, enfonsant-me sobre l’arena de la platja, amb una mà en cada costa, el cap acatxat i dues llàgrimes que rodaven per les meues galtes amb el fi d’acabar desfent-se al final del camí.

No era capaç de veure res del que m’envoltava a través de les llàgrimes que abarrotaven els meus ulls. De no haver sigut així, potser hauria vist el que estava passant prop de mi.



Otra historia I - La playa

Aún recuerdo cuando tu mano me rozó la mejilla de una forma llena de timidez, de ternura… La mano te temblaba al tiempo que la separabas de mí.
Mis ojos no podían quitarse de ella, de los dedos ahora acobardados que unos segundos antes se habían aventurado a tocarme y ahora no sabían muy bien qué hacer. Tus ojos ni siquiera se habían dado cuenta de lo que estaba pasando al final de tu brazo, porque no hacían más que mirar los míos.
Alcé la vista, y me crucé con tu mirada. Tus ojos y, detrás de ellos, tú entero tratabais de huir de aquel marco. La playa estaba desierta, algunos barcos fondeaban la cosa a mucha distancia de nosotros, puede ser que hubiese alguna pareja en el paseo, pero estábamos solos… y aún así tratabas de huir.
Fui detrás de ti y agarré tu brazo con firmeza. Te paraste de pronto, como si con el tacto de mi piel se desvanecieran todas tus intenciones… ni siquiera fuiste capaz de girarte a mirarme. Sin soltar tu brazo, me acerqué a tu espalda, hasta apoyar mi pecho en ella. Te rodeé con mis brazos y mientras mis dedos te acariciaban con delicadeza, acerqué mis labios a tu cuello. Susurré un “Te quiero” muy suave mientras te daba un beso lento, tímido y al tiempo profundo, lleno de ternura… Y lo hacía con los ojos totalmente cerrados y el corazón plenamente abierto.

 Yo permanecía apoyada en tu espalda, disfrutando de tu contacto, tu aroma, sintiendo tu respiración que en ese momento era irregular… Continuaba con los ojos cerrados, con una sonrisa en la boca evocada por todos los pensamientos que se amontonaban trayéndome imágenes del amor que tú y yo íbamos a vivir.
Pasaron unos segundos… o unos minutos… o unas horas… hasta que, finalmente, reaccionaste. Como si hubieses recobrado de repente la razón, comenzaste a moverte. Esperaba que por fin dieses media vuelta para mirarme, pero en lugar de eso, cogiste mis brazos sólo para separarlos de tu cuerpo y librarte de mi contacto.
Tomando distancia, te giraste hasta enfrentar mis ojos, unos ojos que miraban recelosos, sin acabar de entender qué estaba pasando, porque en tu gesto no había ni una pizca de la ternura que me habías transmitido hacía sólo un momento. Y así, mirándome a los ojos, me dijiste: “Laia, ¿es que no te has dado cuenta de que no te quiero? Esto no era más que un juego…” Y sin añadir una palabra más, te fuiste, dejándome a mí allí, arrodillada, hundiéndome sobre la arena de la playa, con una mano en cada lado, la cabeza agachada y dos lágrimas que rodaban por mis mejillas con el fin de acabar deshaciéndose al final del camino.

No era capaz de ver nada de lo que me rodeaba a través de las lágrimas que abarrotaban mis ojos. De no haber sido así, quizás habría visto lo que estaba pasando cerca de mí.
 

No hay comentarios: